El dimecres 7 de setembre serà
la nit de les 4 fusions a Paral·lel 62 (antiga BARTS)
En aquesta nova entrada, seguim parlant de les fusions de la nit del 7 de setembre al Masimas Festival. En aquest cas de les fusions del jazz amb el flamenc. Tots hem sentit molt flamenc jazz. Desde Miles Davis a Paco de Lucía, passant per Chick Corea, Gil Evans, Pedro Iturralde Carles Benavent, Jorge Pardo o Chano Domínguez (per enumerar-ne alguns) s’han desenvolupat forces models per integrar aquests dos universos tan intensos con genuïns.
En els darrers anys, projectes liderats per Antonio Lizana, Chicuelo amb Mezquida o bandes com Aurora, o tantes d’altres iniciatives signades per nous talents nascuts al Taller de Músics (veritable pedrera de creadors que poden parlar tots dos llenguatges amb un nivell completament nadiu), són referents claríssims de la fusió del flamenc amb el jazz.
Tot i així, no és tan habitual escoltar un repertori de Wayne Shorter en clau de flamenc. O com a mínim a mi no m’ho sembla gens. I aquesta és una de les propostes per la nit del 7 de setembre. Viurem el darrer projecte d’Oleándole, el col·lectiu admirablement dirigit per Ramon Olivares, que està integrant les dues escenes, amb un dinamisme insòlit i unes idees realment originals, per executar un repertori purament jazzístic, però en clau de flamenc. Un projecte, Wayne Shorter Goes Flamenco, que s’ha originat i alimentat en directe, convertint-se finalment en enregistrament (que esperem veure al mercat ben aviat).
Oleándole neix de la mà d’Olivares, amb la col·laboració de referents com Jordi Bonell o Carles Benavent, i s’estructura més endavant amb una base de quintet, amb Frederico Vannini (guitarra flamenca brasiler) la bailaora Violeta Barrio, els cantaors Luís de la Fefa i José Martín ‘Salao’, el baixista i contrabaixista Jordi Gaspar, i alguns dels millors músics de jazz de la ciutat, com Gorka Benitez, Albert Bover, Martí Serra, Guillermo Calliero o Gabriel Amargant, per posar alguns noms. Pels diferents projectes d’aquesta banda tan especial, hi han passat igualment noms tan remarcables com els de Rodrigo Pahlen, Rita Payés, Oscar Latorre, Fernando Brox o el mateix Jorge Pardo.
Una reunió de grans creadors, sempre conduïts per Ramón Olivares (a la percusió i direcció), per assolir un objectiu molt personal i universal a la vegada. Perquè Olivares considera Oleándole com un projecte de jazz pur, però també de flamenc pur. I es que en realitat, no l’etiqueta mai com jazz de fusió, sinó que parla de jazz de fissió o de flamenc de fissió. Tota una metàfora, per evocar la grandesa de cadascun dels integrants d’aquest col·lectiu, triats especialment per a dissoldre’ls dins els dos llenguatges (el de Miles i el de Camarón) i poder alliberar tota la seva energia al servei d’aquest projecte. No us perdeu això del dia 7 a Paral·lel 62… Serà irrepetible i Oleándole us en-can-ta-rà!
